Woody Allen

Woody Allen ha sabut crear al llarg dels anys un estil propi, seguint uns patrons comuns i característiques similars en les seves produccions. Aquesta forma de realització del director americà es plasma en pel·lícules com Manhattan, de l’any 1979 i Delitos y faltas, del 1989.

A Manhattan, Woody Allen dóna vida a un escriptor de gags per televisió (Isaac), que manté una relació amb una noia de disset anys (Tracy). La pel·lícula, és una sàtira de les relacions sentimentals de la classe burgesa de mitjana edat de Nova York. És propi d'Allen ironitzar sobre els costums i conductes de la classe burgesa de la seva ciutat natal. Els retrata amb humor i sarcasme, mostrant a vegades, la part més crua.

Els seus personatges tenen uns caràcters molt marcats i tots ells semblen presumir d’una falsa modèstia. El personatge d’Isaac se sent en ocasions un fracassat, i en canvi davant de Tracy fa ús d’una excessiva pedanteria, rient-se de la joventut de la noia. I aquest és un altre tema que tracta en les seves obres: la immaduresa. Els personatges de mitjana edat que hi apareixen tenen alguns comportaments, conductes i reaccions d’inseguretat i irresponsabilitat pròpies d’adol·lescents. En canvi, Tracy, que té tan sols disset anys, és la que es comporta en diverses ocasions, d' una manera més racional. Val a dir també, que el perfil del personatge neuròtic que encarna Woody Allen es repeteix en bastantes produccions, i sempre és ell qui l’interpreta, ja que molts dels trets del personatge, estan basats en el seu propi caràcter, i per tant ningú el podria interpretar millor que ell mateix.

Els personatges principals d’Allen també es caracteritzen per la creença de que poden anar donant lliçons a la resta de persones. A més, sempre recorren a uns temes de conversa determinats, bàsicament el sexe, Déu, i a vegades temes més profunds com la filosofia i la religió a la vida quotidiana.

Un dia Isaac coneix a l’amant de Jail, el seu millor amic. Mary (l’amant) trenca amb Jail, i al cap d’un temps comença una relació amb Isaac, que abandona Tracy. No obstant, ella l’acaba deixant, i Isaac torna suplicant als braços de Tracy. En aquest moment es quan més es fa pal·lesa la immaduresa d’Isaac, així com els seu egoisme i despotisme.

La pel·lícula, ambientada amb una música jazz exquisida, pretén ser un tribut o homenatge a Manhattan, ciutat que Allen adora i que retrata minuciosament tot seguint els moviments dels personatges, que surten a vegades molt allunyats de pla, per a què l’espectador pugui contemplar el paisatge.

Alguns d’aquests trets es repeteixen a Delitos y Faltas, tot i que l’argument és totalment diferent: Judah Rosenthal és un oftalmòleg reconegut, casat, amb fills i una bona economia. No obstant té una amant (Dolores) que l’amenaça amb treure a la llum la seva relació si no deixa a la seva dona. Ell, cansat del xantatge de Dolores, contracta a uns coneguts del seu germà perquè l’assassinin. L’assassinat no es relaciona amb ell i continua la seva vida recuperant poc a poc la normalitat.

La pel·lícula parla de les decisions que ha de prendre l’ésser humà enfront a una sèrie de de situacions que se li presenten a la vida, així com de les relacions humanes. En aquest cas, Judah opta per la més cruel. No obstant, dubta molt a l’hora de prendre la decisió. Això es deu bàsicament a les converses que manté amb el seu rabí, Ben, qui adopta el paper de la bona consciència, ajudant-lo perquè escolleixi el bon camí, parlant-li fins i tot en somnis i deliris. Es parla doncs de la moralitat, i a través de Ben es donen una mena de lliçons morals. La religió, el judaisme, és un tema molt recorrent en les pel·lícules de Woody Allen, degut al seu origen jueu.

A la pel·lícula apareix la història paral·lela d’un altre personatge, encarnat pel propi Woody Allen. En aquest cas es posa a la pell de Cliff, un cineasta frustrat que es veu obligat a fer un reportatge amb un presentador de televisió al que odia (Lester). Està casat amb Wendy, però el seu matrimoni no funciona gaire bé. Durant la gravació del reportatge coneix a Hally i s’enamora d’ella. Al cap d’un temps comencen una relació, que es talla quan ella ha de marxar a l’estranger durant 4 mesos. A la tornada Hally ja ha començat una relació amb Lester, i la seva història amb Cliff s’acaba.

Amb el personatge de Cliff altre cop retrata una persona neuròtica, insatisfeta amb la seva vida i que busca en l’amor, el buit existencial que sent. En aquest cas, també acaba sense aconseguir els seus propòsits, cosa que l’acaba fent més desgraciat.

L’última escena de la pel·lícula és interessant ja que ofereix una gran lliçó moral. Judah i Cliff es troben i l’espectador pot fer-ne una comparació: Judah és un oftalmòleg prestigiós, ric, amb família, que comet un assassinat, però se surt amb la seva. En canvi Cliff és un cineasta frustrat, que està casat amb una dona que no estima, i quan troba a la persona adequada, ella se’n va amb un altre. La lliçó que queda de tot això és que la vida a vegades salva als poderosos tot i que hagin comès pecats, i condemna als desgraciats encara que no hagin tingut una mala conducta. Així doncs, també parla de la injustícia de la vida.

Val a dir que Woody Allen cuida molt bé dues coses en les seves produccions. Una d’elles és el tractament del diàleg. Les pel·lícules de Woody Allen no serien les mateixes (ni potser tindrien sentit) sense aquests diàlegs tan treballats. Potencia l’art del discurs i el do de la paraula.

L’altre element és la barreja de drama i comèdia. No en descuida cap dels dos, i els tracta ambdós amb cruesa però a la vegada amb humor. Aquesta característica potser ve donada per la influència que van exercir en ell còmics com Bob Hope i els germans Marx, o cineastes de la talla de Fellini i Ingmar Bergman. Fellini l’influencià en el tema de la mort i el tractament humorístic de la religió (Allen introdueix acudits sobre el tema en els seus diàlegs) , i Bergman en el tema de la introspecció i el psicoanàlisi (els personatges, com per exemple Judah, s’autoanalitzen).

Això, juntament amb una posada en escena molt cuidada, és el que fa el cinema de Woody Allen tan peculiar.

Com ser un bon caçador

La noche del cazador, és una pel·lícula de l’any 1955, dirigida per l’actor Charles Laughton. Laughton, home d’aspecte malvat, era d’esquerres i feia programes de ràdio en els que parlava sobre la Bíblia.

Un cop dit això, el primer que sorprèn de La noche del cazador és que no estigui protagonitzada pel propi Laughton. La pel·lícula està basada en una biografia, encara que no és la seva pròpia. L’encarregat de donar vida al caçador és Robert Mitchum, que igual que Laughton, tenia en certa manera, aspecte de neuròtic.

La noche del cazador és una pel·lícula que representa els fantasmes interiors. És una pel·lícula íntima, fosca, tan per la seva estètica com per l’argument de la pròpia història. Juga amb les ombres i amb una estètica expressionista. La història gira al voltant de tres idees que són els pilars de la construcció narrativa.

La primera és la representació dels contes infantils. Hi ha diversos elements que tenen a veure amb les faules o historietes fantàstiques, que representen l’ univers infantil. Un dels elements és el propi caçador: va vestit de negre, com si fos un corb o una au de presa, i persegueix a les seves víctimes, audaç i sense perdre-les de vista. Un altre element és la disposició de les víctimes: els nens baixen pel riu en una barqueta, que no deixa de ser la representació d’un bressol. A més, pel camí apareixen animals, representant el món infantil, és a dir, el país dels contes. De la conjunció de l’ univers infantil amb el caçador en sorgeix una nova figura: l’home del sac. Els nens dormen en un bressol, travessant el país dels contes, i són perseguits per l’home del sac.

La segona idea és la de dualitat, que parteix d’una estructura binària entre el bé i el mal. Això és observable, sobretot, en la psicologia dels personatges. El propi caçador porta les paraules “love” (amor) i “hate” (odi) tatuades a la mà. El seu personatge ja compleix amb aquesta doble faceta: per una banda és un missatger de Déu, un predicador, però per l’altre és un monstre despietat. No obstant, això és observable també en altres personatges, com són els pares dels nens. El pare biològic era bona persona i els estimava, però per altra banda, quan és detingut, deixa els diners als nens, carregant-los amb una gran responsabilitat i abandonant-los (contra voluntat) per complir sentència. La mare biològica, sent en un principi una mare atenta i responsable amb els seus fills, es transforma amb l’arribada del caçador, que l’anul·la com a dona i com a persona. Amb els pares adoptius passa exactament el mateix. El pare adoptiu és el caçador, qui fingeix una simpatia inicial, però que en realitat només persegueix els seus diners. La mare adoptiva és una vella que es fa càrrec dels nens, però que a la vegada no vol que creixin per por a quedar-se sola.

Seguint aquesta línea de dualitat, també es percep una certa ambigüitat en els personatges de John (el nen) i Harry Bordwell (el caçador). John és un nen que es comporta com un adult. Des que el seu pare és detingut, agafa el rol masculí de pare de família. Se sent amb la responsabilitat de guardar els diners i protegir a la seva mare i a la seva germana. És un rol que adopta ell, però que no té la capacitat per dur-lo a terme amb èxit, perquè no deixa de ser un nen i li falten mitjans.
Harry Bordwell per altra banda, és com un nen fent de caçador. Presenta una mentalitat cruel i egoista com la infantil. A més en ocasions, salta i crida com si es tractés d’una criatura.

L’última idea és que la pel·lícula està concebuda com si fos un malson. Als nens els succeeixen una sèrie de desgràcies i són víctimes d’una persecució que es fa llarga i gairebé interminable. De fet, el cinema en general és concebut com un acte oníric, dels somnis. Val a dir que per aquells anys Freud havia treballat amb el concepte de somni i també amb el de malson. “Unheimlish”, mot alemany per designar una cosa sinistre, un malson, té també una doble lectura, de la que Laughton se n’aprofità. “Heimlish” significa família, amb el que decretà que allò sinistre és allò familiar. Per tant la pel·lícula és una crítica a la família.

La noche del cazador, és una pel·lícula que transcendeix les convencions del classicisme. És un d’aquells casos límit, ja que suposen un trencament amb les formes tradicionals de narració, tan a nivell estètic com conceptual. A més, és una atac directe a la moralitat americana, i en especial, a la família.