Com ser un bon caçador

La noche del cazador, és una pel·lícula de l’any 1955, dirigida per l’actor Charles Laughton. Laughton, home d’aspecte malvat, era d’esquerres i feia programes de ràdio en els que parlava sobre la Bíblia.

Un cop dit això, el primer que sorprèn de La noche del cazador és que no estigui protagonitzada pel propi Laughton. La pel·lícula està basada en una biografia, encara que no és la seva pròpia. L’encarregat de donar vida al caçador és Robert Mitchum, que igual que Laughton, tenia en certa manera, aspecte de neuròtic.

La noche del cazador és una pel·lícula que representa els fantasmes interiors. És una pel·lícula íntima, fosca, tan per la seva estètica com per l’argument de la pròpia història. Juga amb les ombres i amb una estètica expressionista. La història gira al voltant de tres idees que són els pilars de la construcció narrativa.

La primera és la representació dels contes infantils. Hi ha diversos elements que tenen a veure amb les faules o historietes fantàstiques, que representen l’ univers infantil. Un dels elements és el propi caçador: va vestit de negre, com si fos un corb o una au de presa, i persegueix a les seves víctimes, audaç i sense perdre-les de vista. Un altre element és la disposició de les víctimes: els nens baixen pel riu en una barqueta, que no deixa de ser la representació d’un bressol. A més, pel camí apareixen animals, representant el món infantil, és a dir, el país dels contes. De la conjunció de l’ univers infantil amb el caçador en sorgeix una nova figura: l’home del sac. Els nens dormen en un bressol, travessant el país dels contes, i són perseguits per l’home del sac.

La segona idea és la de dualitat, que parteix d’una estructura binària entre el bé i el mal. Això és observable, sobretot, en la psicologia dels personatges. El propi caçador porta les paraules “love” (amor) i “hate” (odi) tatuades a la mà. El seu personatge ja compleix amb aquesta doble faceta: per una banda és un missatger de Déu, un predicador, però per l’altre és un monstre despietat. No obstant, això és observable també en altres personatges, com són els pares dels nens. El pare biològic era bona persona i els estimava, però per altra banda, quan és detingut, deixa els diners als nens, carregant-los amb una gran responsabilitat i abandonant-los (contra voluntat) per complir sentència. La mare biològica, sent en un principi una mare atenta i responsable amb els seus fills, es transforma amb l’arribada del caçador, que l’anul·la com a dona i com a persona. Amb els pares adoptius passa exactament el mateix. El pare adoptiu és el caçador, qui fingeix una simpatia inicial, però que en realitat només persegueix els seus diners. La mare adoptiva és una vella que es fa càrrec dels nens, però que a la vegada no vol que creixin per por a quedar-se sola.

Seguint aquesta línea de dualitat, també es percep una certa ambigüitat en els personatges de John (el nen) i Harry Bordwell (el caçador). John és un nen que es comporta com un adult. Des que el seu pare és detingut, agafa el rol masculí de pare de família. Se sent amb la responsabilitat de guardar els diners i protegir a la seva mare i a la seva germana. És un rol que adopta ell, però que no té la capacitat per dur-lo a terme amb èxit, perquè no deixa de ser un nen i li falten mitjans.
Harry Bordwell per altra banda, és com un nen fent de caçador. Presenta una mentalitat cruel i egoista com la infantil. A més en ocasions, salta i crida com si es tractés d’una criatura.

L’última idea és que la pel·lícula està concebuda com si fos un malson. Als nens els succeeixen una sèrie de desgràcies i són víctimes d’una persecució que es fa llarga i gairebé interminable. De fet, el cinema en general és concebut com un acte oníric, dels somnis. Val a dir que per aquells anys Freud havia treballat amb el concepte de somni i també amb el de malson. “Unheimlish”, mot alemany per designar una cosa sinistre, un malson, té també una doble lectura, de la que Laughton se n’aprofità. “Heimlish” significa família, amb el que decretà que allò sinistre és allò familiar. Per tant la pel·lícula és una crítica a la família.

La noche del cazador, és una pel·lícula que transcendeix les convencions del classicisme. És un d’aquells casos límit, ja que suposen un trencament amb les formes tradicionals de narració, tan a nivell estètic com conceptual. A més, és una atac directe a la moralitat americana, i en especial, a la família.